Els xuetes

           Fotos                 Video: Història dels Jueus, Conversos i Xuetes de Mallorca

Es diu que els primers indicis de presència jueva a Mallorca són durant el regnat de l’emperador Claudi, possiblement vengueren a partir de l’any 49 d.C., amb la diàspora, com diu l’historiador Suetoni.

El primer document que trobam de la presència jueva, és la carta del bisbe Sever de Menorca a l’any 418, que fa referència a l’enfrontament religiós entre cristians i jueus,  quan arriben a l’illa les relíquies del protomàrtir Sant Esteve, això fractura la convivència religiosa i com a conseqüència, la posterior conversió al cristianisme de la nombrosa comunitat jueva de Magoma (Maó). De la qual s’entreveu l’existència d’un grup de jueus també a Mallorca.

La troballa d’unes plaques de plom a Ses Fontanelles de Son Torrella (Santa Maria del Camí) l’any 1940, amb la inscripció hebrea de caràcter funerari: “Samuel fill de R. Haggay”, confirmant la presència d’una comunitat jueva al segle V.

El 1115 una esquadra pisano-catalana encapçalada pel comte de Barcelona Ramon Berenguer III saqueja i destrueix Mallorca, però no l’ocupa. Les cròniques pisanes documenten l’existència de jueus a la Ciutat de Palma.:“Llavors, el comte Pirenus acudit ràpidament des d’un altre lloc acull a tots els jueus que s’havien rendit”. Durant la dominació almoràvit 1115–1203, l’economia estava en mans de jueus.

Els jueus varen conviure en pau amb musulmans i cristians durant molts segles a Mallorca. Així ho afirmava en Ramon Llull teòleg i missioner mallorquí que, creia que, malgrat les seves diferències religioses, jueus, musulmans i cristians comparteixen un mateix Déu i la veritat fonamental podia entendre’s a través del seu sistema filosòfic, l’«Ars Magna», amb pau i unitat.

Amb la conquesta de Jaume I l’any 1229, també col.laboraren alguns jueus i foren beneficiats en el repartiment. Vivien en un barri tancat, el Call, allà tenian les seves sinagogues, cases, obredors i tendes. Havien de pagar un petit impost per poder continuar amb les seves pràctiques religioses. Tenian una organització pròpia, (l’Aljama), aprovada pel rei, amb alguna independència pública, tenia els seus rabis, secretaris, procuradors.

A principis del segle XIII habitaven a prop de l’Almudaina, però l’any 1296 començà la construcció del convent de Santo Domingo i es traslladaren als barris del Temple i la Calatrava, (Call Major). També n’hi havia a alguns pobles, com Sineu, Inca o Felanitx. A l’any 1329, segons càlculs fets damunt l’impost del morabatí, l’Aljama de Mallorca vivien uns  2970 jueus.

El segle XIV fou l’època d’esplendor dels jueus mallorquins: cartògrafs, com Jafuda Cresques o Gabriel Vallseca, metges, com Judà Mosconi, Astruc Zemah Durán, l’astrònom Vidal Efraim, destacaren singularment en diferents esferes del coneixement; prova d’aquesta importància va ser l’existència de tres sinagogues a Palma.

Durant el regnat de Jaume I (1229-1276), després de la conquesta cristiana, els jueus varen ser segregats en calls (barris jueus) i treballaven com a artesans, comerciants i metges. Les primeres actuacions de la Inquisició Pontificia a Mallorca son de l’any 1233, quan es crea un tribunal del Regne de Mallorca. L’any 1309, tenen lloc alguns avalots contra els jueus de Mallorca. La sinagoga vella de Palma, estava dins el Call Major fins a l’any 1315, a on avui es troba l’església de Santa Fe comanada pel rei Sanç.

L’any 1331 els jueus obtenen autorització del rei Jaume II, per construir una sinagoga pública nova, situada al carrer de la Pelleteria. Els jueus foren acusats de provocar la pesta negra de 1348.

A l’any 1391 explotà a tota Espanya l’odi contra els jueus, inflamant la turba per la predicació de persones malicioses com l’Arcedià de Ecija, Ferrán Martínez, que dirigir una turba de sevillans i entraren a foc i sang al Call, cremant les vint-i-tres sinagogues de Sevilla causaren aprop de 4000 morts. Aquesta flama s’estengué durant més de dos mesos per tot Espanya (l’any “qanà” que vol dir Zel (gelosia), mataren entre cinquanta a setantamil jueus; que deixaren quasi extingida la comunitat jueva.

A Mallorca foren temps de pobresa, molts d’impostos, fam i coincidint amb les notícies dels esdeveniments violents antisemites de la península, el dia 2 d’agost de 1391 els pagesos i menestrals van cap a Ciutat contra les cases dels cavallers, però son desviats hàbilment per a què assaltin el Call dels jueus; donant-los les culpes dels seus mals, moriren més de 300 jueus

Això va fer que alguns supervivents decidissin fugir de l’illa i d’altres, per por de perdre la vida, es convertiren al cristianisme; una part dels nous cristians seguien practicant en secret el judaisme, eren els cripto-jueus.

L’any 1394 arribaren a Mallorca més de 150 jueus portuguesos. El 20 de març de 1413 el rei Ferran I, promulgà uns decrets contra els jueus del Regne: havien de viure separats, dur una rodella de roba, meitat vermella meitat groga, ben visible damunt el pit, no portar armes, no vendre, pa, vi, oli, farina ni altres menjar a cap cristià, tot complicant molt la convivència a Mallorca.

Més tard, les predicacions antisemites del Sant Vicent Ferrer el 1414 provocaren l’expulsió i conversions massives forçades.

L’any 1435 tornà a repetir-se la por antisemita i fugen un gran grup de jueus, molts d’altres es converteixen adoptant els llinatges dels seus padrins de bateig, normalment eren nobles orgullosos d’apadrinar els nous cristians.

El dia 1 de novembre de 1478 el Papa Sixto IV concedeix als reis Catòlics tornar a establir la Santa Inquisició o Sant Ofici, per desenmascarar als judaizants criptojueus.

Quan la Inquisició arribà a Mallorca l’any 1488, amb la intenció d’eliminar l’heretgia, encara que oficialment ja no hi havia jueus, alguns conversos practicaven en secret la llei de Moisès. Començaren per aplicar els Edictes de Gràcia, procediment d’autoinculpació per heretgia que permetia evitar condemnes severes.

Acte de Fe pressidit per Santo Domingo de Guzmán (Museo del Prado , 618) original del pintor castellà Pedro Berruguete (1450-1503).

Pels Edictes de Gràcia (1488-1492), 559 mallorquins reconegueren pràctiques judaiques i la Inquisició obtingué els noms de la major part dels judaitzants mallorquins, sobre qui, juntament amb les seves famílies i els seus cercles més propers, exerciria una durissima activitat punitiva. Posteriorment i fins a 1544 foren reconciliats 239 criptojueus i es relaxà a 537, d’aquests 82 foren efectivament ajusticiats i cremats i la major part de la resta, 455, que varen ser cremats en estàtua, aconseguiren fugir aquest exili no s’ha de confondre amb el decret d’expulsió de 1492 que a Mallorca no va tenir aplicació, en no quedar-hi, oficialment, cap jueu des de 1435.

L’inquisidor general, el dominico Fray Tomás de Torquemada el dia 31 de març de 1492, va fer un edicte d’expulsió d’ Espanya en quatre mesos de tots els jueus.

L’any 1496 s’aprovaren els estatus de neteja de sang i seguint el corrent el reis Catòlics dicten a l’any 1501 la necessitat de provar la neteja de sang fins a dues generacions per poder accedir a un càrrec públic, universitat, ordre religiosa o militar.

Això plantejà un greu problema per als nobles que en un acte de compassió havien apadrinat amb els seus llinatges els jueus i ara semblava que els transformava en descendets hebreus.

A mitjans del segle XVI la fuita de judaïtzants, l’adhesió vertadera al catolicisme, la creació de gremis i ordres religioses creen un clima de tranquil·litat entre els conversos. Però a partir de 1644 el Tribunal de la Inquisició començà altre pic la seva activitat, entre d’altres motius pel coneixement de pràctiques secretes de judaisme, imposició de noms de l’Antic Testament als nadons, falta d’iconografia del Nou Testament, i fort poder financer dels conversos.

El juliol de 1672 un comerciant va informar la inquisició que uns jueus de Liorna li havien demanat sobre els jueus que vivien a Mallorca anomenats Forteses, Aguilons, Martins, Tarongins, Cortesos, i Picons…

El 1673 un vaixell amb un grup de jueus expulsats d’Orà per la corona espanyola i amb destí a Liorna, va fer escala a Ciutat, la Inquisició va detinir a un jove d’uns 17 anys que es feia dir Isaac López, el qual havia nascut Madrid i batejat amb el nom d’Alonso, i que de nin fugí a Berberia amb els seus pares conversos. Alonso es negà a qualsevol penediment i finalment fou cremat viu el 1675. La seva execució provocà una gran commoció entre els judaitzants, alhora que fou objecte de gran admiració per la seva persistència i coratge.

El mateix any de la detenció de López unes criades de conversos informaren al seu confessor del coneixement que tenien de les cerimònies judaiques que practicaven els seus amos, als quals havien espiat.

El 1677, amb quatre anys de retard, la Suprema Inquisició ordenà a la mallorquina actuar sobre el cas de la confessió de les criades. En les mateixes dates els “observants”, com s’autodenominaven en referència a l’observància de la Llei de Moisès, es reunien en un hort de Ciutat on celebraven “el dia del perdó”. Es procedí a la detenció d’un dels líders de la comunitat criptojueva de Mallorca, Pere Onofre Cortès, alsies: Moixina, amo de una de les criades i propietari de l’hort, juntament amb cinc persones més. A partir d’aquí es procedeix a detenir, en el lapse d’un any, 237 persones.

Els acusats pogueren acordar, ajudats per funcionaris corruptes, les seves confessions, donar una informació limitada i només denunciar el mínim de correligionaris possible. Tots els acusats sol·licitaren el retorn a l’església i, per tant, foren reconciliats.

Una part de la pena consistí en la confiscació de tots els béns dels condemnats, que varen ser valorats en dos milions de lliures mallorquines les quals, per les normes inquisitorials s’havia d’ingressar en moneda circulant. Es tractava d’una quantitat exorbitant per l’època i, segons una protesta del Gran i General Consell, no hi havia tant de numerari a tota l’illa.

A la primavera de 1679 es celebraren cinc Actes de Fe, el primer dels quals anà precedit per l’enderrocament, i sembra de sal, de l’hort on es reunien els conversos. En ells es pronuncià sentència condemnatòria contra 221 conversos, davant una multitud expectant. Després, els que tenien condemna de presó, foren portats a complir la pena a les noves presons que havia edificat la Inquisició amb els béns confiscats.

Complides les penes de presó, gran part dels que persisteixen en la fe jueva, evidenciades les seves pràctiques clandestines, amoïnats per la vigilància inquisitorial i vexats per una societat que els considerava responsables de la crisi econòmica que provocaren les confiscacions, decideixen fugir de l’illa en petits grups de manera escalonada, uns quants se’n sortiren.

Enmig d’aquest procés un fet anecdòtic precipità una nova onada inquisitorial. Rafel Cortès, alsies: Cap loco, s’havia casat en segones núpcies amb una dona de llinatge convers, Miró, però de religió catòlica. Els seus familiars no el felicitaren per les noces i l’acusaven de “malmesclat”, per despit va denunciar alguns dels seus familiars davant la Inquisició de mantenir la fe prohibida. Sospitant que hi havia hagut una delació general s’acordà una fuga en massa. El 7 de març de 1688 un gran grup de conversos s’embarcà clandestinament en un vaixell anglès, però un sobtat temporal n’impedí la sortida i de matinada tornaren a ca seva. La Inquisició en va ser advertida i tots foren detinguts.

Els processos es perllongaren tres anys, amb un estricte règim d’aïllament que evità qualsevol entesa que, juntament amb una percepció de derrota religiosa per la impossibilitat d’escapar, va debilitar la cohesió del grup.

En els actes de fe, els presoners els hi feien fer una processó vestits amb un sambenet en senyal de penitència, per els carrers de Palma: després el tribunal feia les acusacions i dictava les sentències:

“Catalina Terongí, mujer de Guillermo Terongí, alies: Morro fés, botiguero de oficio, natural y vecina de esta Ciudad, de edad de cuarenta y cinco años, reconciliada, presa por segunda vez por judaizante relapsa. Salió con mordazas por pertinaz y con insignias de condenada. Leída su sentencia, fue relajada al brazo seglar para ser quemada viva con confiscación de bienes por hereje, apóstata, judaizante, relapsa, convicta, confesa y pertinazmente obstinada.”

El 6 de maig de 1691 la Inquisició en quatre actes de fe,  va condemnar 88 persones, d’aquestes 45 foren relaxades, 5 cremades en estàtua, 3 cremaren els seus ossos i 37 efectivament ajusticiades, i  3 cremats vius, Rafel Valls Pomar, saboner de 51 anys, Caterina Tarongí Tarongí de 45 anys i el seu germà Rafel Benet Tarongí Tarongí de 21 anys. Ho presenciaren trenta mil persones a prop del bosc de Bellver. El Fogó dels jueus, a l’actual Plaça Gomila on hi havia molta de llenya i ben enfora perquè la pudor de la carn cremada no arribés a Palma.

Transcripció de l’execució de Rafel Valls descrita pel pare Garau:

“Ni le bastó al Valls la estoica insensibilidad afectada (que va mucho de hablar a obrar y donde llega fácil la lengua no acompaña siempre el corazón) Mientras llegó solo el humo era una estatua, en llegando la llama, se defendió se cubrio y forcejeó como pudo y hasta que no pudo más. Estaba gordo como un lechonazo de cria y encendióse en lo interior, de manera, que aún cuando llegaban las llamas, ardian sus carnes como tizón; y rebentando por medio se le cayeron las entrañas como Judas”.

I una vegada acabat l’acte, els sambenets es penjaven a la porta de l’esglèsia de Santo Domingo amb el nom i llinatges dels condenats, perquè tothom recordés les sentències i no es desviassin del camí marcat per la Inquisició.

Les Memòries de la Inquisició de Mallorca, contenen tots els expedients dels condemnats de la seva fundació de 1488 fins a 1691. Tota aquesta documentació es va copiar i s’enviaria al Consell de la Suprema Inquisició de Madrid per ordre de l’inquisidor D. Josep Hualte.

El mateix any dels actes de fe de 1691, Francesc Garau, jesuïta, teòleg i actiu participant en els processos inquisitorials, publicà “La Fee Triunfante” en quatro autos celebrados en Mallorca por el Santo Oficio de la Inquisición en què an salido ochenta i ocho reos, i de treinta, i siete relaiados solo uvo tres pertinaces”, deixant de banda la seva importància com a font documental i històrica, la intenció del llibre era perpetuar el record i la infàmia dels conversos i contribuí notablement a donar bases ideològiques a la segregació dels xuetes i a perpetuar-la.

Amb el pas del temps els sambenets, es van esborrant, els anaven repintant, però  per pressions dels nobles en veure els seus llinatges penjats, i la despesa econòmica que suposava l’any 1755 arriba una ordre del Sant Ofici de la Inquisició del Regna de Mallorca, que només es renovaran els sambenets dels condemnats relaxats i reconciliats públicament  a partir de 1645.

Finalment quedaren per al record de la gent tan sols quinze llinatges: Aguiló, Bonnín, Cortès, Forteza, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls.

Per contra, altres llinatges com: Coll, Galiana, Moyà, Oliver, Pons, Serra, Suau, Sureda, Vidal, Vives i més de 300 que també figuren entre els dels penitenciats sense que hagin estat considerats xuetes.

A Mallorca existeixen llinatges de procedència clarament jueva com: Abraham, Amar, Bofill, Bonet, Daviu, Duran, Homar, Maimó, Salom, Sansó, Vidal i d’altres que mai han patit cap discriminació.

En aquest punt començar la problemàtica dels Judeo-conversos forçosos els “marranos” i els seus descendents, que la gent els anomenar despectivament els xuetes: es suposà que el nom ve pel fet de no menjar xulla, (els jueus no mengen porc), o que deriva de juetó, diminutiu de jueu petit. A Palma era més habitual anomenar-los: “del carrer”, en referència al carrer del Segell, a on residien la major part dels xuetes.

Una definició de xueta seria:  Persones que duen qualcun dels quinze llinatges dels descendents del jueus conversos, processats i condemnats per la Inquisició de Mallorca, que vivien al Call Menor i la resta de mallorquins els considera descendents de judaïtzants.

Porta Santo Domingo

Els sambenets romangueren exposats al públic, perpetuant d’aquesta forma l’acusació de criptojudaisme damunt les persones que duien qualcú d’aquests quinze llinatges. Va durar fins a l’any 1820, en què un grup de xuetes assaltà Sant Domingo i les cremà. Un sector de l’Esglèsia juntament amb els nobles mallorquins foren els que promogueren l’odi als xuetes, també impulsat per noves edicions de “La Fe Triunfante”.

Les condemnes dictades per la Inquisició s’extenien a dues generacions que no podien ocupar càrrecs públics, ni ordenar-se de prevere. Tampoc podien casar-se amb persones que no fossin xuetes (practicaven l’endogàmia) ni dur joies, colcar a cavall i d’altres. La majoria eren joiers i mercaders.

L’any 1773 s’elegeixen uns diputats xuetes, coneguts com els “perruques”, anaren a Madrid per a reclamar al Rei Carles III la plena igualtat social i jurídica amb la resta de mallorquins.

Finalment el Rei s’inclinà tímidament en favor dels xuetes i després de 9 anys, en 1782, signà la primera Reial Cèdula que decretava la llibertat de moviments, la residència, la professió, la prohibició d’insults i maltractaments. Al 1785 i 1788 es decreten dues Reials Cèdules més, dictant l’accés sense restriccions a tots els graus eclesiàstics, universitaris i militars, l’abolició dels gremis i la supressió dels estatuts de neteja de sang. Malgrat les normatives reials i haver passat 15 anys insistents gestions a la Cort al 1808 i 1823 es produiren atacs a les cases i comerços dels xuetes de Palma, durant molts d’anys foren freqüents les baralles, insults, burles i menyspreus. També ordenà esbucar els murs del Call, que semblaven un gueto. Les lleis afluixaren els problemes, però els mals costums antixuetes continuaren.

L’any 1834 s’aboleix definitivament el Tribunal de la Santa Inquisició.

A mitjans del segle XIX amb una societat més progressista, els xuetes creen societats recreatives i de socors mutus i entren a les institucions de la mà dels partits liberals. El primer fou n’Onofre Cortès que va ser designat regidor de l’Ajuntament de Palma l’any 1836.

L’any 1836 s’inaugura l’Institut Balear. Un centre d’ensenyament secundari sense clàusules de puresa de sang, que va permetre als xuetes, estudiar amb la resta d’alumnes.

Algunes famílies amb doblers donen als seus fills una elevada formació intel·lectual i tenen un important rellevància en els moviments artístics i literaris de la Renaixença catalana, cal destacar entre d’altres: Tomàs Aguiló i Forteza, Marian Aguiló i Fuster, Tomàs Forteza Cortès, tingueren un paper important en la defensa de la nostra llengua. U altre clar exemple va esser Ramon Picó i Campamar, que reflectí la lluita contra l’estigma amb els poemes: L’adéu del jueu i La filla de l’argenter.  Destacà Josep Tarongí Cortès, prevere i escriptor, que va cursar estudis religiosos a Mallorca amb dificultats i que s’hagué d’ordenar, llicenciar i obtenir una canongia a Granada a causa del seu origen. Ell protagonitzà la major polèmica sobre la qüestió xueta del segle XIX, en ser privat de predicar a l’església de Sant Miquel l’any 1876.

Durant el primer terç del segle XX, a Mallorca es produeixen significatius canvis que comencen a rompre la inèrcia social dels darrers segles: Palma inicià la seva expansió fora de les muralles i vengueren nous residents peninsulars i estrangers pels quals la condició de xueta no significava res. Així mateix, l’economia evolucionà cap a models menys tradicionals i familiars. És durant l’època republicana quan un sacerdot xueta Bartomeu Cortès, oficià per primera vegada el sermó a la catedral de Palma a 1930, fet que va tenir una gran importància simbòlica.

L’any 1936 Baruch Braunstein, historiador i rabí americà fa la seva tesi doctoral investigant i transcrivint els arxius inquisitorials inèdits de l’Arxiu Històric Nacional, escriu “The chuetas of Majorca. Conversos and the Inquisition of Majorca” a on fa un resum dels noms i llinatges dels condemnats pel Tribunal Mallorquí des de 1488 fins a 1691. Per estar escrit en anglès no té massa ressò. Però en descobrir-lo alguns xuetes, aniran a investigar-lo a Madrid.

Acabat el període republicà, alguns xuetes foren víctimes de la repressió franquista, però també altres donaren suport a la rebel·lió militar. En 1942 a instància de Falange i la Gestapo de l’Alemanya nazi, es va realitzar un estudi oficial sobre els mallorquins “d’origen jueu” amb l’objecte d’estudiar possibles connexions entre aquests i les organitzacions jueves de diversos països europeus, per preparar la seva suposada deportació a camps d’extermini. La iniciativa va crear inquietud entre els xuetes, temorosos de córrer la mateixa sort que els jueus del Reich i els territoris ocupats. La responsabilitat de la investigació va recaure finalment en un historiador local, les conclusions del qual, magnificades i falsejades sens dubte per a dificultar una possible acció contra els descendents dels jueus, donaven com a resultat que un 35% dels mallorquins tenia aquest origen, entre els quals es trobaven algunes de les famílies més poderoses de l’illa (el percentatge real de xuetes no arriba al 5%). Es diu que el bisbe Miralles va dir: “tendremos que poner a media Mallorca” finalment quedar en no res.

El 1946 Gabriel Cortès i Cortès i Miquel Forteza Pinya editen: “Inquisición de Mallorca: Reconciliados y relajados. 1488-1691” amb la llista completa de tots els condemnats per la Inquisició.

A partir dels anys 50, el prejudici antixueta va començar a desaparèixer amb la implantació d’un nou model econòmic basat en l’explotació industrial i el turisme. Causant canvis en la mentalitat del grup de: “comunitat estructurada” a “conscients dels seus orígens”, això provocà la progressiva desaparició dels matrimonis endogàmics; a Palma d’un 85% el 1900, a un 20% el 1965 fins a l’actualitat que són pràcticament inexistents.

L’any 1966 després de morir sa mare, Miquel Forteza i Pinya publicà: Els descendents dels Jueus Conversos de Mallorca, de , en el que es difongueren les investigacions de Baruch Braunstein a l’Arxiu Històric Nacional sobre arxius inquisitorials on es demostrava que a Mallorca, les condemnes per judaïtzar, havien afectat més de 200 llinatges mallorquins, i no tan sols a 15 això provocà reaccions apassionades, per estendre els pedaços bruts sobre la qüestió xueta.

En els darrers anys les actituds discriminatòries estan pràcticament desaparegudes. Gràcies a una exitosa línia editorial a la mateixa illa, que ha generat dotzenes de llibres sobre el tema des de distintes perspectives, fa de la qüestió xueta un dels temes més estudiats per la historiografia mallorquina. La llibertat de culte establerta per les lleis ha possibilitat un cert contacte amb el judaisme i ha propiciat el cas de Nicolau Aguiló que el 1977 emigrà a Israel i retornà al judaisme amb el nom Nissan ben Avraham, obtenint posteriorment el títol de Rabí.

A les eleccions municipals de Palma de l’any 1979, sorgí elegit un batle socialista: Ramon Aguiló Munar, un fet que marcava un canvi de mentalitat lluny d’antigues discriminacions.

“L’Església de Mallorca lamenta i reprova tota forma de discriminació i opressió, que faci referència a raça, sexe, llengua o religió, com a radicalment contrària a l’Evangeli. En conseqüència, demana perdó als descendents dels jueus conversos per la discriminació que han patit secularment en el si de la comunitat cristiana. Declara que és voluntat seva impedir i denunciar qualsevol rebrot, que pugui sorgir en el futur, de revifar aquesta malaurada nafra de la nostra història.”(Constitucions Sinodals de l’Església de Mallorca 5.2.25 1995).

Actualment s’han creat associacions com: Arca Llegat Jueu, l’Institut de Relacions Culturals Balears-Israel, o el grup d’investigació Memòria del Carrer, i el 2005 la ciutat de Palma es va integrar en la Xarxa de Jueries.

Per primera vegada després de tres-cents anys, el 6 de maig de 2011 el Govern Balear va reconèixer la greu injustícia comesa amb els xuetes mallorquins. Aquests varen ser perseguits, encausats i condemnats per la Inquisició a causa de les seves creences.

El Parlament Balear va aprovar el 13-9-2023 una Proposició No de Llei, que reconeix la marginació i discriminació que van sofrir els descendents dels jueus conversos, insta al Govern a restituir la memòria dels xuetes represaliats i promoure la divulgació del llegat jueu mallorquí.

Tot plegat implica començar a passar d’una actitud d’ocultació a l’expressió d’una realitat plural que es manifesta amb naturalitat i orgull, conformant una societat multicultural i que deixa de ser un problema social per ser simplement, una taca negra a la història de Mallorca.

PERSONES IMPORTANTS PER A LA CAUSA XUETA

Rafel Valls “El Rabí”.  Nascut a Mallorca l’any 1640. Reconciliat només de paraula per la força el 1679. Era un home molt religiós, ben situat econòmicament, honrat. Fou el guia espiritual de la seva comunitat. El tancaren a la presó tres anys i dos mesos menys un dia, valent i ferm romangué les seves conviccions jueves fins al darrer instat que fou cremat viu el dia 6 de maig de 1691.I juntament amb El Rabí també és de justícia recordar: la família dels Tarongins, en Moxina, en Xotento, la Moyaneta, i a totes aquelles persones que patiren i moriren com a vertaders Màrtirs dels xuetes per la Inquisició mallorquina.

Carles III.  Rei d’Espanya des de 1759 a 1788. Fou abans Rei de Nàpols. Seves són les Pragmàtiques declarant la igualtat civil dels descendents dels conversos, contra l’oposició de tots els estaments mallorquins.

Bernat Nadal Crespí. Bisbe de Mallorca.  Va néixer a Sóller, 5 d’abril de 1746. Cursar estudis de filosofia i es va ordenar sacerdot en 1761. Va guanyar una beca per al

col·legi de La nostra Senyora de la Sapiència, del que va ser rector i catedràtic lulista. Durant sis anys va ser vicari de l’església de Mancor. Nadal va ser col·lector de la col·legiata de Sant Isidre de Madrid, abreviador de la Nunciatura, oficial de la interpretació de llengües de la primera secretaria de l’estat durant quinze anys i canonge. Dominava el grec, hebreu, portuguès, italià, anglès, francès i alemany a més de llatí. A la seva instrucció en teologia, dret canònic i civil, arts i història se sumaven els coneixements de geografia, geometria i àlgebra. Nomenat bisbe el 20 d’abril del 1794, als 48 anys. Fou bisbe durant 24 anys va influir molt en la diòcesi de Mallorca. Va ser diputat en les Corts de Cadis per les  Balears .Fou elegit, president de la comissió encarregada d’elaborar la Constitució de 1812, gràcies a les seves idees liberals i avançades. Tot això el convertí en un vertader defensor de la causa xueta. Va morir, el 12 de desembre de 1818.

Josep Tarongí i Cortès. Va néixer a Palma dia 10 de març de l’any 1847.  Als devuit anys es decidí pels estudis eclesiàstics que hagué de seguir com a alumne extern al Seminari de Palma, donada la seva condició de xueta. Ordenat Sacerdot l’any 1872, quatre anys després va opositar a dues canongies vacants: una a Menorca i l’altra a Mallorca, senea conseguir-les, fins que a la fi l’any 1878 ocupà una a El Sacromonte, de Granada. Com a escriptor és considerat un dels propulsors del moviment literari de la Renaixença. És molt conegut, precisament, per “Algo sobre el estado religioso y social de la isla de Mallorca”, on es critica, amb duresa, la marginació que patien els xuetes a les darreries del s. XIX. Inclou, íntegrament, l’agre polèmica sostinguda entre l’autor i un altre prevere, mossèn Miquel Maura. El llibre aixecà una vertadera tempesta d’opinions, no tan sols a Mallorca, sinó, sobretot, a la península, on, un bon nombre d’inteintel·lectuals , es decantaren per la defensa dels xuetes. Avui s’ha convertit en un document primordial per aprofundir dins la mentalitat de la societat i clericat mallorquí de l’època. (L’Apòstol dels xuetes)

Ramon Picó Campamar.  Neix a Pollença el 12 d’octubre de 1848, dins una família pobre. Marxà a viure a Barcelona on realitzar vàries feines mentre anava escrivint. Contemporani i amic de Miquel Costa i Llobera, i de mossèn Tarongí. Fou un defensor públic dels xuetes, gens acovardit, lluita amb la paraula escrita des de Barcelona davant la gent de la Renaixença, ajuda a escampar la justícia social.

Poema: L’adéu del Jueu

Poema: La filla de l’argenter

Baruch Braunstein. Nascut a New Castle (Pennsylvania, E.U.A.) el 1906. Estudià a vàries universitats fins que a 1930 esdevingué Rabí. Com a historiador i investigador va descobrir en l’Arxiu Històric Nacional de Madrid còpia dels processos de la inquisició mallorquina. Fer la tesis doctoral damunt l’estudi sobre els descendents de jueus conversos a Mallorca. L’objectiu era el de donar a conèixer els llinatges de tots els condemnats pel Tribunal de la Inquisició de Mallorca.

Miquel Forteza i Pinya. Palma, 1888-1969. Enginyer de camins, poeta, traductor i assagista. Estudià el batxillerat a l’Institut General Tècnic de Palma, cursar estudis de Filosofia  i Lletres finalment decidí matricular-se a la Facultat de Ciències per graduar-se, posteriorment, a l’Escola d’Enginyers. A la seva carrera professional exercint com a enginyer a la Xarxa Catalana on fa l’Estació de França de Barcelona. Posteriorment, exercí com a enginyer d’obres públiques, destinat a les Balears desenvolupant diversos càrrecs fins a ser anomenat Cap d’Obres Públiques de les Balears. En la seva faceta d’escriptor freqüentà diversos gèneres literaris (poesia, assaig, periodisme, teatre), incorpora a la llengua catalana versions dels grans lírics, traduccions de Tagore, d’Oscar Wilde, d’Edgar Allan Poe. Fou un home compromès amb el seu temps, mostra d’això és la incursió que realitzà en el gènere de l’assaig historiogràfic amb l’estudi sobre Els descendents dels jueus conversos de Mallorca: quatre mots sobre la veritat (1966), que provocà un impacte considerable en la convulsionada Mallorca dels anys seixanta.

Gabriel Cortès Cortès.  Va néixer a Palma el 1903. Advocat, dramaturg, novel·lista i historiador. Va ser regidor de l’Ajuntament de Palma. La seva producció novelística i teatral és molt alta, cal destacar: L’altre camí, Els comparses, Nit de festa, etc. Finalment, com a historiador va treballar la temàtica dels jueus i conversos: “Historia de los judíos mallorquines y sus descendientes cristianos”, “La Inquisición de Mallorca-Reconciliados y relajados”, del que va ser el responsable, juntament amb Miquel Forteza, que bàsicament és un redisseny de l’obra de Baruch Braunstein, Els Xuetes de Mallorca, amb les famoses llistes de l’Arxiu Històric Nacional de les memòries de la Inquisició de Mallorca.

Josep Mascaró Pasarius. Persona d’extraordinari relleu a l’àmbit de la difusió del patrimoni històric i l’arqueològic. Investigador autodidacta, va néixer a Alaior en 1923. La seva obra constitueix un referent de nombrosos estudis de la prehistòria i de la toponímia. Entre les seves publicacions, destaca “Les Taulas”, obra amb la qual va aconseguir el Premi Joan Ramis de l’Ateneu de Maó en 1968, i el “Corpus de Toponímia de Balears. El “Mapa General de Mallorca” i l’Inventari dels Monuments Prehistòrics i Protohistòrics (1967). També va defensar la causa xueta; s’embolicà en la polèmica del llibre d’en Miquel Forteza. Escriu “ Judíos y descendientes de judios “, és un estudi sobre els jueus, conversos i xuetes de Mallorca que l’autor va incloure en un dels volums de la Història de Mallorca. Un clar exemple de les seves èoidees tolerants, és el pròleg que fa a Nissaga d’un xueta, del meu amic Llorenç Còrtes. Va morir a Palma de Mallorca en 1996.

Francesc Riera i Monserrat.  Neix a Felanitx 1923. Després de cursar el batxillerat al seu poble natal, de molt jove treballà en els negocis familiars, una empresa de transports. Engrescat per la lectura i diversos amics, cap als inicis dels anys setanta donà a conèixer els seus primers escrits. Historiador autodidacte, ha orientat la seva tasca a explicar, bàsicament, la problemàtica antixueta del segle XVIII, a més d’alguns treballs sobre l’església diocesana, així com una petita incursió en el món de les supersticions illenques. Ha publicat més de vint-i-cinc treballs, entre llibres i articles a revistes especialitzades, entre els quals destaquen :Lluites antixuetes en el segle XVIII (1973). Alguns projectes en el segle XVIII per a desterrar els xuetes de Mallorca (1976), i una Història de l’Esglèsia de Mallorca (1986), en col·laboració amb mossèn Pere Xamena.

Llorenç Cortès Beltrán. Bibi.  Natural de Pollença 1933, estudià batxiller superior, després es dedicà al negoci familiar del transport i comerç. Posteriorment treballà a una oficina bancària. Però la seva gran curolla és el desig de conèixer la seva nissaga, la història dels jueus, conversos i xuetes de Mallorca. Ha visitat el Marroc i Israel. Les seves investigacions, records familiars, experiències, amistats, etc. Estan recollides al seu llibre: La nissaga d’un xueta. És juntament amb en Pomar el Manescal un dels darrers xuetes de combat d’una generació que encara es topà amb la intolerància racista.

Nicolau Aguiló. Nissan ben-Avraham.  Nasqué a Palma de Mallorca, l’any 1957, de jove els insults i la violència que rebé pel fet d’esser xuetó, el feren recapacitar sobre la possibilitat de cercar les seves arrels jueves. L’any 1977 es repatrià a Israel, estudià l’hebreu i Judaisme. Es circumcidà. Actualment és Rabbí, està casat, és pare de nou infants i dóna classes a l’escola de Xil.ló. És l’autor d’ alguns llibres :Els Anussim, La por.

Una realitat semblant a la dels xuetes de Mallorca: Els Agotes.

Així es denomina a cert grup de pobladors de les zones apartades de les Valls de Baztán i Roncal a Navarra (Espanya). Es coneix la seva existència a partir de l’edat mitjana, molts han suposat que l’etimologia de la paraula agote deriva de gòtic o del godo, a l’Euskadi Francès eren anomenats cagots, potser de l’occità ca got, «ca godo».

Acusats durant segles de realitzar pràctiques religioses ostensiblement paganes van ser segregats i tractats com una raça inferior i herètica impedint-se’ls contraure matrimoni amb gent d’altres poblacions, la qual cosa els va forçar a una certa endogàmia, fet que va reforçar el rebuig cap a ells. Els agotes van sofrir discriminacions que els obligaven a vestir una roba per ser identificats com tals, sovint havien de portar en les seves robes un signe vermell i roig similar a l’empremta de peu d’ànec. Els agotes eren així mateix discriminats, els creien portadors de malalties. Se’ls acusava particularment de contagiar la lepra i en molts llocs estaven obligats a fer sonar una campaneta al seu pas.

Els agotes no podien barrejar-se en cap cas amb els no agotes. A les esglésies solien tenir el seu propi espai per sentir missa, al fons a l’esquerra, sota el cor, i amb freqüència tenien una entrada pròpia. També tenien la seva pròpia pila baptismal. No podien arribar fins a l’altar per combregar ni per rebre la pau; el capellà baixava a donar-se-la. Fins i tot les seves ofrenes eren recollides i posades a part de les de la resta dels fidels i tenien un cementiri a part. Tampoc no se’ls permetia ser sacerdots. Mai no els deixaven participar en els balls i en les festes dels pobles de la vall.

Una maledicció que avui ja ha arribat al seu fi.

De la llista dels 15 llinatges xuetes, hi ha qualcun com: Segura, Valentí o Picó que surt molt poc als processos de la Inquisició. Però varen patir igualment les injustícies i discriminacions ben igual que els altres llinatges, ja que es casen contínuament amb els altres xuetes. I perquè són els llinatges dels sambenets a l’església de Sant Domingo que des de la Suprema de Madrid varen ordenar renovar l’any 1755, però només d’ençà de l’any 1645.

XUETES RECONCILIATS I RELAXATS PER JUDAITZAR 1488 – 1695 INQUISICIÓ DE MALLORCA