Cançons Antixuetes

FRASES I CANÇONS ANTIXUETES

Una prova més de l’hostilitat contra els descendents dels jueus conversos, per la resta dels mallorquins, són les cançons d’escarni, són una befa malintencionada cap als xuetes, injuriats durant moltíssims d’anys. He recollit una petita mostra d’aquestes burles que gràcies a Déu avui en dia són anacronismes.

En Valls duia sa bandera

I en Tarongí es penó,

amb sos xuetons darrera

que feien sa processó.

Com es foc li va arribar

A ses rues des calçons

Li deien Falet,no et dons

Que ta cara no es cremarà.

I venia gent d’Eivissa,

Pagesos d’Artà, d’Andratx,

Perquè es dia sis de maig

Feren sa sacorradissa

Glosa dels Xuetes (Soller)

Quan vaig néixer heu vaig fer
el Vall de Son Fortesa,
de petit era molt Bonnin,
anava a s’escola amb el mestre Aguiló.
Quan vaig fer feina,
em vaig fer Fuster,
i després em vaig casar,
amb sa filla de can Pomar.
Quan estava malalt,
anava al metge de can Pinya.

Jo tenc sa meva sang neta
I no la vull embrutar.
Ja t’ho podries pensar,
Que bruta vol dir xueta.

A cada porc li arriba el seu sambenet.

Qui va a Liorna no torna.

Has fet una xuetonada.

Ja no pengen els xuetes
aquets nobles cavallers,
en mostrar-los els diners
no fan cap sentència dreta.

Copla dels llinatges

Es tan xuetó
Que va néixer a son Forteza
De petit era Bonnin
I de gran se va fer Fuster
Amb sos amics era Cortés
I pretenia de Valenti
Se passetjava amb un brotet
De Tarongí a sa solapa;
Per refresc bevia Pinya
Amb sos jocs era un Miró
Cuan se posá malalt
Demaná un Aguiló
Pero sa mort era Segura
Que va a morir de Picó
L’enterraren a n’es fossar
D’en Valls en Martí en Pomar.

Judias són mongetes
I garbanzos són siurons
Una guarda de xuetes
Ballaven sensa calçons.

Amor mia, som pobreta;
Amigo, jo ¿què hi puc fer?
No som borda ni xueta
Ni fia de carnisser.

Timbo-tambo referit
Nas de lloro xuetó
Posa es cap dins es fogó.
No, no i no!

Xuetes no van a guerra,
Perquè sa xuia fa fum;
Però Cristo digué ensum
i tots caigueren en terra.

Es Martellet – Xisco Bonnín

Ja m’ho va dir mun paret
que es padrí era argenter
i moltes coses va fer
picant amb so martellet.

Es martellet, ses balencetes i es martellet.

I aquesta cançó que cant
no és per tocar es collons
però em feia ganes tenir
un himne dels xuetons.
Es martellet, ses balencetes i es martellet.
I per un carreró estret
en Judes se va escapar
i ses postetes va perdre
ai ! mai més les va trobar.
Es martellet, ses balencetes i es martellet.
Una història vull contar
ja està bé de fer es bord
si no vos agraden es xuetes
vos foteu, o feis es sord.
Es martellet ses balancetes i es martellet.
Ere en Pinya un xuetonot
en Valls, en Picó, en Miró,
en Bonnín i en Valleriola,
en Cortès i en Burbaió,
en Fuster i en Martí,
en Pomar i en Valentí,
en Segura i en Fortesa,
n’Aguiló i en Tarongi
Eran una bona cuadrilla
que hasta cripta varen tenir.
Es martellet ses balancetes i es martellet.
Però ni un tal Paco Franco
Els pogué fer-los se seu
és per això que encara
tothom se caga en Sineu.
Es divendres és dia gros
i per demostrar cristianisme
tots se rompien sa crisma
per de xuia torrar un tros.
Es martellet ses balancetes i es sedasset.
I ni en Hitler ni sa mare,
que un mal dia el va parir,
va poder en sa Platería
que de totes s’en sortir.
Visquen ido els xuetons
qui ens vol mal, que ho intenti,
però ara vos diré:
qui mos vol mal rebenti!.
Es martellet ses balancetes i es martellet.
S’estrella de sis puntes
i es martellet,
es canelobre de set braços
i es martellet
i tot ben net, i tot ben net,i tot ben net.
Xisco Bonnín.

LO FOGÓ DELS JUEUS

 A on va aqueixa munió, l’infant, la dona,

homes d’armes feréstecs i frares amb ses creus?

Oïu quin crit amarg ressona?

grillons per sobre els còdols rosseguen los jueus.

A Bellver, a Bellver, mori l’heretge!

qui a Jesús no adora, al foc sia llançat

esborrem el camí fins la sua petja;

puix feu patri al màrtir, que cremi martiritzat.

També sos fills? Les mares demanaren

La sang que rajà al Gòlgota al cap de tots

caigué.

I els vells i les donzelles? – tots pecaren:

tots són nissaga rèproba; tots cendres siguin per roïns

Mes, foren batejats! – per sa vilesa

cristians són per ses obres, – hipòcrites

mesquins.

Ab greu suor plegaren sa riquesa,

de nostra sang omplir-se; damnats sien per

roins.

Són homes, són germans! – No, diu lo frare;

no són germans los ètnics que maleí el

Senyor!

Déu digué; perdonau! – respon un pare …

mes, ells, el crucificaren; per a ells no hi ha

perdó.

Sota el castell de Bellver

una nit que no fa lluna,

molta gent s’és aplegada,

molta casa roman buida.

Una fossa han oberta

amb feixos de branques omplen;

alcen pilons amb cadenes,

i els festers encesos fumen.

Dels soldats qui s’arrengleren

lluentes les armes belluguen;

bé gemegant els damnats,

bé els flastomen i els insulten.

Amb veu tremolosa els frares

a ben morir els ajuden

sos hàbits negres i blancs

la glòria i l’infern figuren

Al qui llegeix la sentència

la llengua al coll si li nua;

i obrir no gosa els llavis

lo jutge qui l’executa.

Foll i assedegat d’enuig

lo poble a l’entorn bramula,

quan ja los passos dels jueu

per sobre la llenya cruixen

Uns per pregar s’agenollen,

altres ambdues mans ajunten,

tots alcen los ulls al cel

I lo cel més s’enutja.

Fan la senyal; ix l’espira

Pren lo foc; la seva fulla

s’encén; los troncs espeteguen

i la flama en l’aire munta.

Cares com Rebeca hermoses

lo negre fum les espurna,

rosses cabelleres d’or

lo flama cargola i abrusa.

Testes de vells blanques barbes,

espatlles de dones nues,

mans de joves que revinglen,

per les ones de foc suren.

Braços d’infant fets caró

del pit matern se desjunten …

i l’ardenta flamarada

com més sang, reprèn més fúria.

Avui la fossa és freda i ben colgada

l’aubó florit hi neix la primavera,

i el pare al fill mostrant-se de passada,

-Aquí, diu, lo Fogó els jueus, era.

Lo record dels mesquins que aquí moriren

Ni sols en pau per caritat reposa,

i llurs ossos que els segles espoltriren

no tenen nom, ni monument, ni llosa

No us preg, no, Cristians, dar per fermansa

quan per aquí passeu, llàgrimes tendres;

perquè algun jorn lo buf de la venjança

no us rebat pel front aqueixes cendres.

JOSEP LLUIS PONS I GALLARZA ( 1892 )

—————————————————————————————————————

ESCOLTAU SA CODOLADA

Escoltau sa codolada
que férem una vegada
dalt es Puig de Galatzó.
Finàrem a dins Alaró
xuetes, amb gran renou,
que toreaven un bou,
per Sant Joan,
dins un tancat gran
de Cugulutx.
Caurasen gran enuig
An en Pep Xerra
que freturava una guitarra
per fer un ball.
Xuetes davall, davall,
que s’escondien,
perque noves corrien
de cremar-los.
Al punt en vengueren dos
de dins ciutat:
mestre Francesc Gelat
i sa mestressa.
Com sentiren nova aqueixa,
Ja s’escaparen.
Tots ets infants deixaren
An en Francesc.
El pobre diu: _ Ja estic fresc
amb tota sa nierada
Una filla de na Clara
Se n’hi va anar.
Va dir: _ Donaré de mamar
An es més petits –
Es nins estaven trists,
sols no s’alegraren.
Més de dos mil n’hi anaren
D’aquell carrer.
Va sortir en Pau Balaguer
Amb sos peus torts
I diu: si n’hi ha de xorcs
que surtin de sa fila.
Trescaren tota la vila
i no n’hi trobaren cap.
Tothom va quedar admirat
D’aqueixa cosa.
Va sortir na Rosa de can Valent
Que manava un regiment
d’al.lotes joves
i les enviava a fer toves
a ca’s teuler.
Un capellà veí vengué
de Montuïri
i va fer resar un saltiri
dalt ses cisternes majors.
Mestre Miquel envejós,
de can plomar,
Al punt s’hi volgué posar
I l’atraparen
I per càstig el desterraren
a Sa Font Santa.
I hi havia una berganta
de Manacor
que no tenia gens de por
es dematins.
Se’n temeren es fadrins
de Son Sardina,
i amb una carabina
hi varen anar.
Passaren per Calvià
I Andratx.
Se posaren un gavatx
de figues seques!
Replegaren es xuetes
d’aquell contorn.
Vengueren a dins es Born
de Llucmajor.
“Pitelis malum rafari
matari omnes judeus
non perdonare maleus!
– Tol.le, tol.le, crucifici!

El pare està trist, no hi pot dar passada,
la filla estimada, la filla major,
la llar abandona per ésser casada
per ésser casada amb un xuetó.
L’home es desesperà només de pensar
que un net seu se giri, cridant Aguiló.
Mal caigué la raça del deu Jehová
que ha duit a la casa dissort i tristor.
Ell, que tanta mofa feia dels jueus,
escarnint veuvetes de l’Argentaria,
callat a la boca, deixa fer els maleus,
mai parlis ja més de jueteria.
D’un llinatge pur, d’un llinatge honrat,
la filla en fa escarni, resta intransigent.
L’escut de son nom per terra enfangat.
Déu meu, quina feta! Què dirà la gent ?
Quins temps corren ara, no’s respecta res.
Aquelles cadenes tancant el Carrer !
Depressa aixecada paret de marès,
enyora el bon poble binisalamer.
Les ordres ja admeten llinatges proscrits.
Els gremis accepten elements rectes.
De tètriques tombes se senten els crits
dels morts que bramulen pel fet deshonrós.
S’ha fet impossible la gran processó
contada en el llibre del pare Garau:
traginant xuetes en el gran fogó
mallorquins en festa dins el gran sarau.
En carros, a cents, vengueren dels pobles,
posats dins els pins, a baix del castell.
Missatges, pagesos, convidats dels nobles,
per veure la crema de’n Valls, el porcell.
Del gran espectacle, pel bon cristià
en senten nostàlgia molts de mallorquins.
Mallorca és primera que l’hitlerià
a cremar jueus, a matar godins.
El pare bé pensa. No hi pot donar passada:
la filla estimada, la filla major,
la llar abandona, per esser casada
per esser casada amb un xuetó !
Un Forteza