” Aquel pueblo, pues en donde subsisten preocupaciones demuestra poca ilustración.”
( J.Cortada, Viaje a Mallorca )
Lema
Ay ! Mallorca, si pogués
si pogués obrir-te els ulls
De les platges de Mallorca
s’allunya una nau inglesa:
mar endins se’n va la barca,
mar endins a tota vela
llaurant-ne les blaves ones
i per la ventisca empesa
Assegut prop del timó
de la nau que fuig d’en terra
hi ha un jove creuat de mans
girat vers l’illa que deixa,
no té color a la cara,
i molta deu ser sa pena
puix que així com més s’allunya
com més s’allunya d’enterra
les llàgrimes poc a poc
ne van omplint sos ulls negres,
fins que dant un trist sospir
parla d’aqueixa manera:
<<” Ay !, Adéu! Rep pàtria aimada
l’adéu que mon cor t’envia
que avui t’esguard, pàtria mia
per la darrera vegada!
Qui porà dar-me consol
al país on se’m desterra?
Qui lluny de tu, bella terra
que un temps fores mon bressol?
Com poré trobar plaer
al país on me’n vaig ara
si allà quants vegen ma cara
me diran “És estranger !” ?
En va desitgen mos llavis
de l’arma pintar-te el dol…
Adéu mon aimat bressol!
Adéu tomba de mos avis !
Feliços los que reposen
damunt ta falda, illa bella;
nasqueren amb bona estrella
los que tal ditxa gosen !
Mes jo lluny de tu viuré
sempre esclau de la tristesa
fins que al pes de ma vellesa
lo meu cos doblegaré,
i en ma trista desventura
dementres iré penant,
jorns i més jorns passaran
i mai cap jorn de ventura!
En va esperaré amb anhel
lo dia de mon retorn…
Per mi serà cada jorn
una glopada de fel,
fel que beuré verinosa
fins que fort la mort m’abraci,
fins que el riu que mon plor faci
m’arrossegui dins la fossa !
Ai, Mallorca! De mos plers
Moriran les flors darreres !
Mai més veuré tes paumeres
ni tos frescos tarongers;
ja mai mes sota el brancatge
de tos parrals dormiré
i pus de nit tornaré
tot cantant a mon vilatge !
Des d’avui sempre debades
m’haurà d’esperar l’aimia;
no iré a dir-li com solia
pus cançons ni codolades !
Oh, mai més ! A trist paratge
M’envien com desterrat
perquè mon nom du lligat
de mos pares lo llinatge.
Un tribunal que es diu Sant,
Que es diu Sant i mata i crema,
sobre mon front l’anatema
n’ha llençat per dar-me espant;
no per l’anatema ploro,
que és cosa en en què jo no hi crec,
sols és perquè viure dech
lluny de la pàtria que enyoro
Lo tribunal que ara empunya
de los botxins la destral
en lloc de la creu, senyal
de redempció, m’allunya
per fanàtic d’eixa terra,
sens comprendre al fer això
que és més fanàtic que jo
lo tribunal que em desterra !
Oh ! Diuen que só jueu
i sols per això em desterren
me castiguen, se que s’erren !
que els matés un llamp de Déu ! >>
I esclatant lo jove en plors
Sobre el pit son cap doblega,
vol parlar i s’ennuega
sospira… i és a llavors
que tot d’un cop aixecant
son cap exclama amb feresa:
<< Oh ! Finesqui ma tristesa !
I acabi mon amarg plant !
Que no es deu lo que he dit,
al plorar jo no pensava,
a la terra que és esclava
d’un tribunal maleït !
Mallorca, en bona hora adéu !
La terra com tu atrassada
no és digna ni mai l’ha estada
d’esser pàtria d’un jueu ! >>