Història i significat dels noms i llinatges


ELS NOMS:

 

L’origen dels noms ve de molt endarrera i de tot arreu sempre ha estat per identificar i definir a les persones.Tots els noms tenen el seu significat, tant sigui un adjectiu, una qualitat, un defecte o altres coses.
Llistat de Noms Masculins

Llistat de Noms Femenins

ETIMOLOGIES DELS NOMS

Els grecs utilitzaven adjectius que els definien: Sofia (sabiduría ), Nicolau ( victòria del poble ), Teresa ( que dur espigues de blat )

Els romans amb això també copiaren molt als grecs: Antoni ( digne de lloança ), Víctor ( triunfador ), Pau ( petit ).

Els hebreus introduïren noms bíblics: Maria ( amargor ), Miquel ( qui com Déu ), Elisabet ( jurament de Déu ), Tomàs ( bessó ).

Els celtes i germans: Artur ( noble ), Alfons ( disposat ), Lluís ( guerrer famós ), Miró ( insigne ).

ELS LLINATGES

Els llinatges començaren a formar-se per una necessitat d’identificar les persones quan a un mateix indret hi havia quatre Miquels, tres Antonis o cinc Maries. Aquestes formes de distinció que després acabaren essent hereditàries, a finals del segle XII, són l’origen dels actuals llinatges.

Els llinatges es posaren pel càrrec, l’ofici, procedència o un malnom: Conte, Prevere, Escrivà, Fuster, Vaquer, Ferrer, Picó, Puig, Valls, Coll, Serra, Bonnín, Pomar, Cuberta, Valentí, Cortés, etc.


PROCEDÈNCIA DEL LLINATGE PICÓ

L’origen del meu llinatge Picó és confús, ja que es barregen diferentes hipòtesis:

1 – L’origen antropònim podria esser del nom germànic Bicco.

2 – Que provengui de l’adjectiu picó, com a malnom de tenir el llavi de dalt més llarg que el de baix.

3 – També seria possible que vengués de l’adjectiu picón, de la persona que s’ofen amb facilitat.

4 – No es pot descartar l’origen toponímic de les muntanyes de diferents indrets: Picons conjunt de dues muntanyes de la Serra de Tramuntana (Campanet), també uns terrenys Deia, Es Picó Gros (Alaró), Can Picó (Felanitx i Banyalbufar), Son Picó (Mancor de la Vall), Rafal d’en Picó (Llucmajor), es Picó un puig del terme d’Alaró.

5 – I altre que procedeix d’un antic i noble llinatge asturià: Coaña.
Pitja damunt si vols veure la imatge ampliada

La casa dels Coaña situada a la vila del mateix nom, pertany al partit judicial de Castropol (Asturias), anomenada després dels Picos.

El primer cavaller i progenitor de la familia va ésser: Alvaro Pérez de Coaña, senyor de la casa i torre dels Picos. Va viure en el reinat de Don Pere I el Cruel i el seu germà Don Enric II.

Amb el temps una branca de la familia adoptà el llinatge Picó. Diego Picó Villa de Moros, els seus fills Diego, Catalina, Fernando i Alfonso tengueren una dilatada descendència.

A la província de Santander també compareix el llinatge Picó, a la vila de Limpias (Laredo) i a Rasines (Ramales).

A la casa de Limpias: els primers Picó documentat es Tomás Picó Septién, el seu fill Juan Antonio Picó Fuentes, que procreà a José Santos Picó González, que procreà a Ramón Antoni Picó i de la Calzada, que fou cavaller de l’ordre de Carles III a l’any 1816.

A la casa de Rasines provà la seva hidalguía Francisco Picó de Hedilla a 1729, Juan Bautista Picó de Hedilla a 1722, Urbano Picó i Orttiz… amb aquesta petita mostra de proves oficials de hidalguía queda ben clar que el llinatge Picó a la península és de noble procedència.


EL LLINATGE PICÓ A MALLORCA

L’arribada del llinatge Picó a Mallorca “sembla” que fou a partir de la conquesta de Mallorca a l’any 1229 per Jaume I.

Pere Picó es la primera persona documentada que he trobat amb el meu llinatge a Mallorca, va fer testament el 13 d’abril de 1259.Joia

El pergamí diu així: ” Hoc est translatutm fideliter a quadam clausula testamenti com tenor… In Xto. nomine, Ego Petrus Piconi…” Es a dir: ” Això és un trasllat (còpia) fidel de certa clausula de testament que parla d’aquesta manera: En nom de Cristo. Jo Pere Picó…” El notari que firma la còpia, es en Bernat d’Arlés.

El pergamí també esta a la secció de FONTS/DOCUMENTS

El 8 de setembre de 1286, Bernat Picó, tenia unes propietats a Son Pou, a Santa Maria del Camí.

En el : “Registra Sponalium Ecclesiae Maioricensis “Concessos” del Dr. Joan Rosselló Lliteras. Vol. III i IV. Palma 1982. Surt : 127. Benet de Palermo spaserio, Thunine filia Bartholomei Munar de Campos. Testes magister Anthonius Piquo sartor Maioricarum. Petrus Galmes sutor Maioricarum. Sancte Eulàlie. … Die mercurii prima octobris (1460).

TRADUCCIÓ: Benet de Palerm, espaser, amb Antonina, filla de Bartomeu Munar de Campos. Testimonis Mestre Antoni Picó, sastre de Mallorca i Pere Galmés, sabater de Mallorca. Santa Eulàlia. Dimecres primer d’octubre de 1460″.

Entre els reconciliats i relaxats per la Inquisició de Mallorca, en el període que va de 1488 a 1695, només són citades tres persones amb el llinatge Picó: Violant, dona de Jaume Picó, natural de Muro, que s’acollí a l’Edicte de Gràcia el 1491, de igual manera que Margalida, dona de Rafel Picó i finalment Margalida, dona de Rafel Picó, sastre, que fou reconciliada el 1521. Aquestes dues darreres persones condemnades podrien semblar la mateixa, però la pena en cas de reincidència era, gaire bé sempre, la relaxació que implicava la pena de mort, per això, les diferenci.

En el llibre de matrimonis de la parròquia de Sant Nicolau he trobat el casament de: Francesc Picó (argenter) fill de Joanot, casat amb na Eleonor Pinya filla d’Antoni (sastre), el 11 de novembre de 1573.

En el cadastre de 1576, a la parròquia de Santa Eulàlia surt el nom de Francesch Picó.

En el Llibre de Sacristia de l’Arxiu Capitular de la Seu he trobat: en Francesh Picó batiat el mateix dia de néixer, el 10 de maig de 1589, fill de Francesh Picó (argenter) i Aleanor.

El meu avantpassat directa més antic que he trobat és: Pere Antoni Picó casat amb na Joana Bonnín el 2 de maig de 1615 a l’ Església de Santa Eulàlia (és el meu dècim padrí).

El juliol de l’any 1672, la inquisició rebé algunes proves sorprenents. Certs jueus de Liorna, deia un informe, havien fet “indagacions relatives als jueus que vivien a Mallorca”. Quan els interrogats respongueren dient que “no hi ha jueus a Mallorca, tots son catòlics”, els jueus de Liorna replicaren que hi havia “jueus a Mallorca i tant fidelment jueus com els que vivien a Liorna”. La Inquisició fou informada que els jueus de Liorna es referien a aquella gent que vivia al “ Call del Segell, descendents de conversos anomenats Fortezas, Aguilones, Tarongines, Corteses, Picones, de fet gairebé tots els que vivien els carrers anomenats Segell, Bosseria i Argenteria… ( El del Segell és ara de Jaume II ). Els xuetes de Mallorca, Baruch Braunstein.

L’any 1677, l’argenter Jaime Picó residia a la travessa que anava de l’Argenteria al carrer del Segell.

En el barri del Segell a 1688 vivia un tal Jordi Picó, argenter d’ofici.

A l’any 1700, el negociant Antoni Picó ressidia a la plaça on es venia l’hortalissa, davant la placeta de l’església de Santa Eulàlia. A l’any 1723 Elisabet Picó Segura casada amb Juan Feijóo de Araujo, antic sargent de dragons. Ferran Picó, que juntament amb altres Xuetes fou condemnat als presidis d’Africa per haver maltractat un sacerdot.

En Jaume Antoni Picó de Palma 1733, negociant. Va fer una gran fortuna amb el comerç de teixits i queviures. Es casà amb Catalina Segura i, despres d’enviudar, es féu clergue. En morir, era titular d’una fortuna valorada en 31.505 lliures. Tenia la casa pairal als Set Cantons. El seu fill i hereu, Joan Picó Segura, sol.licità del rei Felip V el dret d’emprar l’escut familiar dels Picó, manifestant que la seva familia duia un dels llinatges més nobles d’Espanya. Li fou concedit.

A l’any 1797, Magdalena Picó, víuda de Carles Desach i Forquet.

A l’any 1723 Elisabet Picó Segura casada amb Juan Feijóo de Araujo, antic sargent de dragons.

Ferran Picó, que juntament amb altres xuetes fou condemnat als presidis d’Africa per haver maltractat un sacerdot.

Actualment, el llinatge Picó esta estès per tot Mallorca. A on hi ha més persones amb el llinatge és a Palma, Felanitx, i Muro. Picons a Mallorca 2005

Per saber de bon de veres d’on venen els avanpassats, només és pot fer : amb una recerca genealògica ben documentada.


Llinatge Picó a Espanya


MEMORIA DELS PICONS DE MALLORCA

Picó Aguiló Francesc.  Francesc Picó Aguiló( Muro 1922 ). Autor de teatre. Fou director de l’Agrupació Artistica Murera. És autor de Trenc d’auba, Aquella lluna des camí, Jo som en Jordi i Es millonari de Muro (publicades el 1988). Fou cofundador de les publicacions Algebelí i Muro 85.


Picó Aguiló Josep.  Pico( Palma 1909-1977 ) Músic. Aprengué solfeig, piano, violí i harmonia amb el seu pare Joseph Picó Forteza. El 1921, començà a tocar el violi i piano en els cinemes Moderno i Rialto de Palma. Féu concerts de piano a quatre mans amb Jaime Mas Porcel i Jaime Roig Pieras. Per qüestions laborals , fou destinat (1931-35) a Algesires, on féu concerts i fundà un orfeó. En tornar a Mallorca (1935), dirigí l’orquesta del conservatori en diferents occasions. Devers 1937, fou nomenat sots-director de l’Orfeó Mallorquí i, més endavant, n’ocupà el càrrec de director. El 1943, fundà amb Jordi Frau Muntaner, una companyia d’òpera i dirigí La Traviata, Manon i Madama Butterfly, entre d’altres. Fou director de la capella de Manacor (1951). Participà en la fundació de la Companyia Regional d’Òpera i de la Societat d’Amics de l’Òpera de Mallorca. Compongué, per a veu i piano, Sant Antoni; Pastoret, d’on véns?; Vou verí vou; Requiebro; Una vida, dues vides; No mare i Vals trágico, entre d’altres. Ejercí la crítica musical al diari La Almudaina.


Picó Campamar Ramon.  Ramon Picó i Campamar( Pollença 1848 – Barcelona 1916 ) Escriptor, poeta, autor dramàtic i teatral. Als once anys es va traslladar a Barcelona, on va residir. Des de 1889 va ser apoderat i home de confiança d’Eusebi Güell. Va presidir La Jove Catalunya, el Centre Excursionista de Barcelona, i l’Ateneu Barcelonès i va ser membre de l’Acadèmia de la Llegua Catalana. Col-laborà especialment a lo Gay Saber i La Renaixença. Participant actiu als Jocs Florals de Barcelona. És considerat el “fill dels jocs”, va ser Mestre en Gai Saber i diverses vegades mantenidor i president. Dins de l’estètica romàntica, va conrear sobretot el romanç històric (especialitzat en Englantines), bé de to arcaïtzant o bé narratiu, influït per les cançons populars. Només una part de la seva producció poètica va ser recollida a Tres englantines i a “Lectura Popular”. Va estrenar, amb gran èxit, el drama “Cor de roure” (1871), el 1914 publicà “La filla del segador”, una altra mostra del seu projecte d’aplec de drames sobre la història. També va estrenar a la residència del seu protector el drama líric musicat “Garraf” (1844). També cal destacar dues obres en clara referència als xuetes de Mallorca: “La filla de l’argenter” i “L’adéu del jueu”.

“L’adéu del Jueu”

Poema escrit el 1867 per Ramon Picó i Campamar, descobert per en Pep Pomar el Setembre de 2006 a un fons epistolar a la Biblioteca de Catalunya. Ha estat publicat i presentat el 27 de abril del 2007.

“L’adéu del Jueu” en forma emotiva i dramàtica descriu els sentiments d’un jove jueu obligat a fugir de l’Illa, de la terra dels seus avantpassats, perseguit per la Inquisició.
El mateix Picó deixava Mallorca definitivament el 1872 després d’haver denunciat públicament en un discurs electoral promogut pel Partit Radical a Pollença, la persecució patida pels descendents dels jueus i els actes que el 1823 havien acabat amb aldarulls i robatoris contra els marxandos del carrer. L’exasperació de realistes, frares i carlins va ser de tal violència que Picó necessità protecció per evitar que fos apallissat sense pietat.

El poema redescobert confirma la insistència de Picó del que ja es coneixia el poema “La filla de l’argenter” en botar-se la restricció que els propis poetes xuetes de la Renaixènça s’imposen de no tractar el tema que els preocupa i els margina. Així, Picó esdevé, juntament amb el Canonge Tarongí, l’única veu que és capaç de denunciar la doble moral de l’església i la crueltat social d’una comunitat que conviu i manté les aparences amb una classe a la que segrega amb obstinació.

Poema: L’adéu del Jueu


Picó Forteza Josep.  ( Palma 1872 – 1948 ) Professor de música compositor i luthier. Inicià els estudis musicals amb Bartomeu Torres Triad i, posteriorment, al Conservatori de Madrid. Es dedicà a l’ensenyament de música i a la venda d’instruments musicals. Fou primer clarinet de l’orquestra de Palma. Fundà i dirigí la banda de música de la Misericòrdia i la de Porreres. Compongué música popular, com mateixes i boleros. És autor d’Himno para Banda y Coros (1929) per a conmemorar el setè centenari de la reconquesta de Mallorca, dedicat a l’Ajuntament de Palma.


Picó López Andreu. ( Palma 1934 ) Galerista d’art. Fundà les galeries Jaime III (1978). Nou Art (1985) i Art 2 (1993), de les quals és director. A instància seva, s’han publicat diverses monografies de pintors mallorquins i Catalans.


Picó Martí Manuel.  Manuel Picó Martí( Palma 1922-1995 ) Escriptor i pintor. De formació autodidacta. Entre 1958 i 1982, participà en Fiesta Deportiva, en la qual creà el personatge Teodoro. Fou (1975-86) redactor en cap del setmanari Sóller. És col.laborador, des del decenni del 50, d’Ultima Hora, en què s’encarrega de la secció de vins (des de 1974), i des de 1962, és redactor de Majorca Daily Bulletin. En les aportacions periodístiques ha destacat per les seves crítiques taurines i artístiques. Ha publicat les novel.les,…Y persiste la sombra (1957), Eugenia (1958), Una alcoba en el infierno(1959), El llanto de las cigarras, premi Ciutat de Palma de novel.la (1961) i la zanja (1961) i la selecció de contarelles aparegudes al diari Ultima Hora, Ses memòries d’un reclam (1986). Ha estat (1956-1966) president del Grup Tago (formació pictòrica amb la qual esposa a Palma); individualment ha fet postres a Salamanca(1971) i Sevilla (1971). Tant en la seva producció literària com en la pictòrica, plasma una incisiva critica social i política. Pòstumament se’n publicà el llibre Mallorca. Viñas y vinos (1997).


Picó Martínez Lourdes. Presidenta del Col.legi Oficial de Biòlegs de les Illes Balears, i directora de la Fundación Mateu Orfila.


Picó Piña Gabriel Alexandre. (1925-Pòrtol, Marratxí 1994) Pintor. De formació autodidàctica. Féu (1949) la primera mostra individual a Maó (Menoría). Posteriorment, ha exposat a Ciutadell (1953), París (1955), Palma (1960-65-76), Formentor (1960), Manacor (1975 i 1983), Osca (1977-79 i 81), i Inca(1980-82-86). Alterna els seus treballs d’experimentació fotogràfica amb la pintura. Utilitza la tècnica mixta i a l’oli en una estètica hiperrealista.


Picó Segura Catalina. Biòloga, llicenciada en ciències 1965, és professora de biològiques a la Universitat de les Illes Balears. Secretària del Departament de Biologia Fonamental i Ciències de la Salut (des de 1998). És membre de la Junta Directiva (des de 1996) i tresorera (des de 1999) de la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Obesitat (SEEDO); membre de la Societat Espanyola de Nutrició Bàsica i Aplicada (SENBA) (des de 1993) i de la European Association for the Study of Obesity (EASO) (des de 1996). Vicepresidenta del Comitè Organitzador de l’III Congrés Nacional de la SENBA (febrer de 2001) i del Comitè Organitzador del V Congrés Nacional de la SEEDO (novembre de 2001). Membre del Comitè d’Experts de la revesta “Doyma Newsletter Obesitat” (des de 1997) i membre del Comitè Editorial de la revista “Formació continuada en nutrició i obesitat” (des de 1997). Investigació Ha dirigit 5 tesis de llicenciatura, 2 Memòries d’Investigació i 2 Tesis Doctorals. Línies d’investigació: Obesitat, leptina, termogènesis, proteïnes desacoplandes .


Picó Veny Neus. 1968. Filòloga i periodista. És autora de la biografia de Pere Sampol Mas, Pensar Mallorca, un projecte per a les Balears. 1999.


Pròximament s’ampliarà – Si qualcú té una foto dels Picons anteriors, la pot enviar al correu electrònic de contacte